CARENA són les trompes tibetanes que llencen un so mil·lenari sobre la vall, udolen com un llop ho fa a la lluna i al mateix temps entendreixen la nit o la fan més tenebrosa. Jo udolo, jo crido i jo canto des de la carena perquè l’eco del so retorni a mi i em colpegi de nou. 


 

CARENA és l’últim viatge cap al cingle, allà amunt on els peregrins deixen perpetues les seves creus, els xerpes les banderoles de colors en honor als déus, on l’oxigen deixa d’existir. I allà dalt, com les aspes d’un molí o les llums d’un far ressonarà la meva veu per deixar el meu rastre.

 

Això és CARENA, un duel amb mi mateixa. Em desafio a jugar, a trair-me, em desafio a embogir i fins i tot a deixar-me vèncer per l’estocada de la mateixa llança que m’ha fet ballar.